Troballes TC abdominal: Lesió quística de 5 cm al segment VIII, amb contingut parcialment dens al seu interior i parets engruixides, compatible amb un quist hidatídic, amb discreta dilatació de la via biliar intrahepàtica adjacent. Via biliar extrahepàtica normal. Atròfia del LHD. Resta de l’estudi abdominal sense altres alteracions significatives.

Troballes ECO abdominal: Lesió nodular hiperecogènica amb imatges linials hipoecogèniques al seu interior, de 5,3 cm de diàmetre, al segment VIII, compatible amb quist hidatídic tipus IV. No s’observen altres lesions focals hepàtiques.
Atròfia del lòbul hepàtic dret amb dilatació de la via biliar intrahepàtica d’aquest lòbul i hipertròfia del lòbul hepàtic esquerre. Colelitiasi.
Ronyó dret de mida i morfologia normal. Ronyó esquerra de mida normal amb un quist cortical polar inferior amb septe i calcificació al seu interior.

Quist hidatídic tractat (estadi IV segons Gharbi o CE4 segons l’OMS).

Hidatidosi

Produïda per larves del gènere Echinococcus, té una distribució mundial, amb una alta prevalença a Amèrica del Sud, països de la conca mediterrània i Europa de l’Est. Els hostes definitius són els carnívors (els gossos són els hostes més freqüents), i l’home pot actuar com a hoste intermediari.

Les dues espèies de major interès sanitari són l’ E.granulosus i E.multilocularis, que causen hidatidosi unilocular i multilocular, respectivament. La transmissió és alimentària.

Els embrions desclosen al duodè, travessen la mucosa i arriben al fetge per mitjà del sistema venós portal i/o limfàtic. La major part dels embrions, romanen al fetge (75%), a on evoluciona a hidàtide, encara que es poden veure afectats de forma secundària, els pulmons (15%), els ronyons, la melsa, el sistema nerviós central i els óssos (en conjunt el 10% restant).

Depenent de la resistència tissular hepàtica de l’hoste al quist parasitari, els quists creixeran fins a 1 cm durant els 6 primers mesos, i entre 2-3 cm anualment.

Al fetge el lòbul hepàtic dret, s’afecta més freqüentment.

La variant unilocular és una massa quística, amb dues capes parasitàries (endo i exoquística) i una tercera càpsula fibròtica produïda per l’hoste (periquística).

La capa germinal interna (endoquist), donarà lloc a la formació de petites càpsules internes que augmentaran de mida fins formar el protoescòlex. Les càpsules germinals poden despendre’s de la paret i formar un sediment fi, anomenat sorra hidatídica.

Les calcificacions que es poden observar en el 20-30% de les radiografies, corresponen a la calcificació de la capa periquística. S’ha de puntualitzar, que la troballa de calcificacions parcials no necessàriament es correlaciona amb inactivitat total del paràsit, no obstant la calcificació complerta del quist significa la mort del paràsit.

La variant multilocular (o hidatidosi alveolar hepàtica) no genera càpsula fibròtica i presenta un creixement local agressiu, amb possibilitat de despendre’s i ocasionar metàstasi distal. Com s’ha esmentat anteriorment, és una infestació parasitària poc freqüent per la larva d’E. multilocularis, la guineu és el principal hoste i les seves característiques ecogràfiques són les següents:

• Lesions ecogèniques, simples o múltiples.
• Lesions necròtiques (centre hipoecogènic) de vores hiperecogèniques, irregulars i mal definides.
• Grup de calcificacions a l’interior de les lesions.
• Dilatació de la via biliar.

 

El diagnòstic s’estableix mitjançant proves serològiques o bé, per visualització directa del paràsit. Pel que respecte a l’anàlisi bioquímic i serològic, encara que, es freqüent trobar eosinofília en sang, només el 25% dels tests serològics són positius per a equinococcosi.

El diagnòstic mitjançant imatge, es realitza amb ecografia, TC o RM.

L’ecografia és la tècnica més sensible per a la detecció de les membranes, els septes i la sorra hidatídica, és per això que, actualment aquesta tècnica, és la primera eina en el diagnòstic de l’hidatidosi hepàtica, ja que a més a més de les característiques esmentades anteriorment, és de fàcil accés, baix cost, no és invasiu i presenta també una alta especificitat (90%).

Actualment les classificacions ecogràfiques que presenten una major acceptació entre els diferents grups científics i mèdics, són la classificació de Gharbi, i recentment incorporada, la classificació de caràcter evolutiu i emprat en el seguiment terapèutic, de l’OMS i el seu grup de treball sobre l’equinococcosi.


Classificació de Gharbi

Tipus	Característiques ecogràfiques
I	Col·lecció líquida pura
II	Col·lecció líquida amb membranes separades de la paret
III	Col·lecció líquida amb múltiples septes i vesícules filles
IV	Contingut quístic hiperecogènic heterogeni
V	Quist amb paret densa, amb grau variable de calcificació parietal

Classificació de l’OMS

CL	Lesió quística unilocular, sense paret visible
CE1	Lesió quística unilocular amb paret visible, sorra hidatídica i signe del floc de neu
CE2	Lesió multivesicular, multiseptada, signe del rusc d'abelles i vesícules filles visibles
CE3	Lesió unilocular, despreniment de la membrana laminar endoquística, signe del nenúfar
CE4	Lesió heterogènia hipo i/o hiperecogènica, sense vesícules filles amb contingut degeneratiu
CE5	Calcificació de la paret quística, parcial o total

Els tipus CL, CE1 i CE2, es consideren quists actius, el tipus CE3, transicional i els tipus CE4 i CE5, quists inactius (que no necessàriament implica la mort del paràsit).

En la TC, els quists hidatídics es presenten com a lesions de baixa densitat i de contorns ben definits, essent una tècnica sensible per a detectar calcificacions (50%). Es poden detectar les vesícules filles a l’interior del quist (75%).

En la RM, és característica la presència d’un halo hipointens en seqüències potenciades en T2, que correspon a la capa periquística. Les vesícules filles presenten una menor intensitat de senyal en seqüències potenciades en T1 i T2, que el quist principal, que es presenta hiperintens en seqüències T2 i hipointens en seqüències T1. L’endoquist després o separat es mostra com una banda hipointensa.

La cirurgia és el tractament habitual de la malaltia equinocòcica, encara que, articles recents descriuen l’èxit del tractament percutani, el qual s’està imposant com a mètode principal. Aquest consisteix en l’instil·lació d’un escolicida esclerosant endoquístic (NaCl al 30%), mitjançant punció percutània del quist, abans de continuar el tractament amb mebendazol i/o albendazol.

Les complicacions més freqüents són; la superinfecció de la cavitat tractada i la comunicació amb l’arbre biliar. Encara que, s’han descrits casos d’anafilaxi per ruptura de quists hidatídics, la seva aparició és rara.
Les morfologies dels quists observats amb el tractament de la malaltia són:

• Disminució de la mida del quist (43%).
• Despreniment de les membranes (30%).
• Augment progressiu de l’ecogenicitat de la cavitat quística (12%).
• Calcificació de la paret (6%), que no necessàriament representa la mort del paràsit. Només la calcificació complerta es compatible amb la mort del mateix.



Fins a un 26% dels quists no mostren canvis significatius en els controls successius. Una reaparició o persistència del líquid a dintre de la cavitat, pot traduir que el tractament és inadequat o, la viabilitat del paràsit.

Entre les complicacions locals dels quists hidatídics hepàtics, es poden trobar:

• Complicacions intrahepàtiques, com la ruptura i la sobreinfecció del quist (50-90%).
• Creixement exofític (per l’àrea nua del fetge i al voltant del lligament gastrohepàtic).
• Afectació de la cavitat toràcica via transdiafragmàtica (0,6-16%). Molt més freqüent si el quist es troba adjacent a l’àrea nua del fetge.
• Perforació del quist al tub digestiu.
• Disseminació peritoneal.
• Comunicació amb la via biliar (90%).
• Afectació de la vena porta. La trombosi de la vena porta per compressió extrínseca i l’aparició de cavernomatosi és molt infreqüent, però n’hi ha casos descrits en quists situats al lòbul caudat i la bifurcació portal.
• Afectació de la paret abdominal anterolateral, adjacent al lòbul hepàtic dret.

També existeix la disseminació hematògena dels ous, que poden desenvolupar-se en els següents òrgans;

• Pulmons; són la segona localització més freqüent, després del fetge, en els adults, i la primera localització en els nens (15%-25%). Cal mencionar que, la malaltia hidatídica pulmonar és una causa infreqüent però, de malaltia embolígena pulmonar recurrent.
• Ronyons; localitzats preferentment a la cortical renal.
• Melsa; normalment són quist únics i les troballes radiològiques són semblats a les descrites al fetge.
• Ós; amb afectació més freqüent de la columna vertebral (troballes radiològiques molt semblants a la tuberculosis i l’osteomielitis crònica) i la pelvis.
• Cervell; té preferència per les regions hemisfèriques cerebrals i especialment les regions vascularitzades per l’artèria cerebral mitja. Radiològicament es manifesten com lesions quístiques, que rarament calcifiquen i no mostren captació significativa de contrast.

 



1. Pedrosa, Iván; Saíz, Antonio; Arrazola, Juan; Ferreirós J, Pedrosa C.S. Hydatid disease: Pathologic features and Complications. Radiographics 2000; 20: 795-817.
   

2. Gharbi HA; Hassine W; Braumer MW. Ultrasound examination of the hydatic liver. Radiology 1981; 139: 459-463.
   

3. Mortelé, Koenraad J; Segatto, Enrica; Ros, Pablo R. The infected liver: Radiologic-Pathologic correlation. Radiographics 2004; 24: 937-955.
   

4. WHO Informal Working Group. International classification of ultrasound images in cystic echinococcosis for application in clinical and field epidemiological settings. Acta Tropica 2003; 85: 253-261.
   

5. Mortelé, Koenraad J; Ros, Pablo R. Cystic focal liver lesions in the adult: Differential CT and MR imaging features. Radiographics 2001; 21: 895-910.
   

6. Rumack, Carol M; Wilson, Stephanie R; Charboneau, J William; Johnson, Jo-Ann M. Diagnóstico por ecografía. 3a edición. Elsevier 2006.
   

7. Cabrera Zubizarreta, A; Artigas Martín, J.M. Radiología de las enfermedades emergentes. Plagas del siglo XXI. Actualizaciones SERAM. Ed. Panamericana. 2011.